Podem afirmar que una cosa es normal quan no ens fa patir.
Però què passa amb els diners quan ens fan sentir una relació d’amor /odi envers a ells? En realitat els diners en ofereixen plaer, satisfacció i, alhora , frustració.
Quan existeix una relació patològica amb els diners apareixen els següents factors, en una o altra mesura:
Els diners són el màxim exponent del TENIR i representen un indicador reconegut per tothom. Es poden tenir un altre tipus de coses ( patrimoni, objectes d’art, cotxes, llibres,...) tot i que el que dona universalitat són els diners.
En el paradigma existencial, TENIR, és el tercer estadi, conseqüència i resultat dels altres dos anteriors: SER —> FER —> TENIR.
Quan la persona pateix pels diners, els necessita de manera inadequada , estem davant d’una patologia. I cal aclarir en aquest punt que , no és una necessitat indeguda la una que sent persona que no pot arribar a final de mes per tenir una nòmina baixa, per tenir una hipoteca la que ha de fer front,... Aquesta seria una necessitat bàsica de supervivència.
Com diu E. Fromm ( Del tenir al ser, Paidós, 1989) hi ha dues maneres de viure: la motivació sana d’estar orientat al SER o la malaltissa cap al TENIR.
El TENIR patològic és aquell que deixa de ser un mitjà i passa a ser un fi en si mateix. D’aquesta manera acaba sent possessió i acumulació en ell mateix que condueix cap al poder, el control, la falsa seguretat, l’ostentació davant els altres, la superioritat,...
La realitat social i econòmica actual condueix cap aquest concepte. Així el TENIR acaba sent el màxim exponent i objectiu de la majoria de les persones.
A nivell psicològic, els diners passen a formar part dels fonaments bàsics en l’autoestima, la seguretat, la confiança, la força, el coratge, el dret, l’autoritat, i, malauradament , el respecte.
I com diu Marie France Hirigoyen en el seu llibre “El abuso de la debilidad”, els diners afavoreixen l’ús de la debilitat per un bé propi o per provocar la debilitat a l’altre per interès d’un mateix. Aquí comença i s’instrumenta la manipulació per aprofitar-se de l’altre.
Reyes i Mireia, 2018